El bàsquet com a catalitzador de l'educació

La catàlisi és el procés a través del qual s'incrementa la velocitat d'una reacció química. El procés de catàlisi implica la presència d'una substància que, si bé és cert, és part del sistema en reacció, la mateixa es pot dur a terme sense la primera.
Així es com definiex Viquipèdia la paraula catàlisi. Sempre m'ha agradat aplicar metàfores entre expressions d'un camp mès tècnic sobre situacions podríam dir mes qüotidianes. En aquest cas aplicaría la paraula catàlisi al procès d'accelerar la velocitat de l'educació i els valors necessàris per esdevenir una persona digna, coherent i respectable.
Tots els que hem coneixeu sabeu que si d'alguna cosa hem sento orgullòs i tinc clar que si mai soc pare intentaré impregnar als meus fills, es d'haver començat a practicar bàsquet ara fa 12 anys.
Personalment el bàsquet m'ha aportat i m'aporta infinitat de coses més enllà de pràcticar un esport que dificilment cap altra cosa m'ho podría haver aportat o m'estaría aportant.
El sí d'aquest bloc d'avui és molt senzill i bé relacionat amb l'experiència laboral i personal que estic vivint a Galway, Irlanda.
El primer día que vaig anar a entrenar amb l'equip de la ciutat, els Titans, al acabar l'entrenament el capità de l'equip va preguntar si algú volia ajudar al club a entrenar equips de la base. Jo sense pensar-ho ni tres segons vaig dir que sí. Simplement era una oportunitat per seguir fent allò que tant m'agrada i aprendre llenguatge basquetbolístic en anglès. Motius amb prou pes per decidir-me al instant. Voldría aclarir que a Irlanda, per entrenar equips de la base dels clubs, rarament es rep diners a canvi. És a dir, es fa per amor a l'art i al club, mai més ben dit.
Tot un repte per mí posar-me davant de 15 nens d'entre 12 i 13 anys, sense dominar en absolut l'idioma i intentar impregnar-los amb el "meu" bàsquet.
El meu bàsquet el podría definir com l'estil i el camí que JO entenc com el millor per evolucionar com a EQUIP, com a PERSONES i com a JUGADORS DE BÀSQUET per aconseguir els objectius marcats. Els objectius marcats són APRENDRE, PASSAR-HO BÉ i podría ser guanyar. Estic parlant de bàsquet base.
Tinc clar que divagant per aquest camí que acabo de definir, s'aconsegueix sentir un plaer, una sensació d'harmonia, col.laboració, treball en equip, orgull per l'exit del company i orgull per l'èxit personal, que dificilment es pot aconseguir de cap més manera.Tot això ho he sentit jo des d'una banqueta, observant i encoratjant equips que per sort he entrenat.
El meu bàsquet, no crec que sigui el millor del món, no crec que sigui imillorable ni inegociable. Tècnicament i tàcticament podría dir sense por a equivocar-me que hem falta infinitat de recursos per aprendre. Emocionalment i mentalment també. Ara bé , per aprendre, s'ha d'estar preparat per fer-ho, i això si que tinc clar que ho estic.
L'experiència de la qual parlava més amunt és redueix a un petit espai de temps, però que pocs segons desprès hem vaig donar compte de tot el que aquella simple paraula portava al darrere.
Al acabar el primer entrenament amb el nens, i fer el primer one,two, three Titans, cadascun dels nens van anar passant pel meu davant i mentres hem xocàven la mà hem deien: Thank you very much for this train".
No m'estaven donant les gràcies per la més o menys qualitat de l'entrenament. M'estaven donant les gràcies per haver anat simplement a intentar entrenar-los.
Sí un nen de 12 anys, xocava la mà a un noi de 24 que havia conegut feia una hora i li donava les gràcies per haver-lo anat a entrenar. I jo això ho defineixo de dos maneres: respecte i educació.
Desde el meu punt de vista, i és un punt de vista una mica critic, aquestes dos paraules falten massa sovint aquí a casa nostra. Dos conceptes essencials i els quals permeten evolucionar com a persona, desde el meu punt de vista cap a una direcció encertada.
No hem puc imaginar per ficar un exemple a Catalunya, un nen de 12 anys venint-me a xocar la mà i dir-me gràcies per l'entrenament.
Potser el bàsquet irlandès no serà el millor del món en qualitat, econòmia i recursos, però almenys pel que fa al respecte i l'educació, hem van donar una lliço 15 nens que vaig conèixer fa una setmana.

Ja per anar acabant, voldría fer una crida a tots aquells que els agrada el bàsquet i tracten amb nens o nenes. Jo puc parlar a mode personal, pero segurament, si algú ho llegeix, si veurà reflexat. Soc qui soc en gran part gràcies al bàsquet. Grans persones i grans moments hem rodegen i m'han rodejat gràcies a ell. Però massa vegades he viscut situacions on he pensat que aquell possiblement no era el millor camí.
Penseu més en el camí, el com, els objectius i el perquè, que en la situació final o el resultat. Jo soc el primer competitiu i ambiciós. A més penso que ser ambiciós i competitiu no és dolent. Gràcies a això la societat abansa. Però siguiem responsables i guiem a aquests nens en el camí cap a l'objectiu, fomentant la competivitat sempre per mitjà dels valors, aquests que ja he repetit durant tot el bloc. Que els objectius no justifiquin els mitjans i siguin els mitjans qui justifiquin l'objectiu!

Salut, feina i bàsquet!
Fins la pròxima.